Nascuda a la Jonquera el 28 d’agost de 1999, la Berta del Campo ha viscut al poble tota la seva infància i joventut. Fa 6 anys va marxar a Barcelona per estudiar, i ara fa 4 mesos va emprendre una nova aventura al Japó. Des d’allà, aquesta jonquerenca pel món ens explica a què es dedica, com li va la vida i quines són les seves perspectives de futur, entre d’altres.

Berta, què t’ha portat fins al Japó?

Vaig tenir l'oportunitat de venir a viure aquí amb un programa d’intercanvi de la meva universitat.

Com i quan hi vas arribar?

Vaig arribar el 28 de setembre de l’any passat, després de moltes hores d’avió.

Per què el Japó?

Em cridava molt l’atenció una ciutat tan gran i diferent i que estigués tan lluny de la meva zona de confort. També sabia que la vida aquí és relativament cara i que aconseguir visats no és fàcil si no ets estudiant i, per tant, si no ho feia ara, no ho faria mai.

On vius, exactament?

Visc a la Residència d’Estudiants Internacional de la Tokyo University of Foreign Studies, a la ciutat de Fuchu (a les afores de Tòquio).

Què estudies?

Estic estudiant el Grau en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Per què vas marxar de la Jonquera?

Vaig marxar per estudis, però també perquè sempre m’han agradat les ciutats grans i els llocs diferents. Si no hagués sigut per estudis, probablement hauria marxat per alguna altra cosa.

Com és la vida al Japó?

Tothom té la noció de que al Japó tothom va ràpid i estressat, i tots tenim al cap les imatges típiques de, per exemple, milers de persones creuant el pas de zebra de Shibuya. Això és cert, però la veritat és que és una vida molt tranquil·la. La gent és molt calmada i organitzada, tot està net i tothom és molt respectuós.

Quines són les diferències que més notes respecte d’aquí?

L’ambient. Pot sonar a tòpic, però allà hi ha gent fent un cafè o una cervesa en una terrassa a cada cantonada, i això aquí no existeix. Aquí la gent és més respectuosa, però també és més tancada, i això es nota molt. També cal dir que en viure en una residència d’estudiants internacionals segurament no noto tants canvis com si visqués sola al mig de la ciutat.

Què n’esperes, d’aquesta experiència?

Espero créixer com a persona i que m’ajudi a ser més independent i autosuficient. També ho veig com una oportunitat per conèixer una cultura completament diferent de la nostra.

Com és el teu dia a dia?

Al matí acostumo a tenir classes, tot i que no són gaires hores. Després dino a la cafeteria de la universitat, on hi fan menjar de bastanta qualitat, variat i sa a preus molt econòmics. Les tardes les tinc lliures i les passo amb els amics que he fet aquí. Aquí el sol surt i es pon molt aviat, així que cap a les 22:30 h me’n vaig a dormir i em solo despertar cap a les 6:30-7:00 h.

Amb què ocupes les hores de lleure?

A les tardes acostumo a anar al parc del costat de la residència amb amigues a prendre el sol i a passar la tarda. També llegeixo, miro pel·lícules... En resum, faig una vida bastant normal. Els caps de setmana solem passar el dia fora visitant algun lloc interessant i després a vespre anem a prendre algo.

Des que vas marxar de la Jonquera, has viscut a altres països, pobles o regions?

Des que vaig marxar he viscut a Barcelona, a Lymington (Anglaterra) durant quatre mesos fent d'au pair, i a Tòquio.

Dels llocs on has estat, amb quin et quedaries?

Tòquio és un lloc fascinant, però no m’hi veuria més temps del que hi estaré (10 mesos). Anglaterra em va agradar molt, i encara que el poble on vaig estar era relativament petit, podria viure en una ciutat anglesa perfectament. Malgrat això, Barcelona és un lloc que m’encanta i sens dubte és amb el que em quedaria. La vida mediterrània, el ser a prop de casa, el clima, l’ambient, la ciutat en si... per mi és un dels millors llocs del món per viure.

Vens sovint a la Jonquera?

Ara, per raons òbvies, no. Quan estic a Barcelona, però, vinc cada cap de setmana i sempre que tinc vacances. Encara que la major part del meu temps el passi fora, mai he sentit que hagi deixat de viure a la Jonquera.

Què et diu la teva família del fet de viure “pel món”?

La meva família sempre m’ha donat suport. Encara que a vegades em trobin a faltar (com jo a ells), sempre m’han animat a fer tot allò que m’hagi proposat i a buscar noves aventures i experiències que em facin créixer. Han fet tot el que han pogut i més per poder-me recolzar tan econòmicament com emocionalment, i la veritat és que és una sort saber que passi el que passi són darrere meu. Principalment això és aplicable a la meva família més propera, els meus pares i el meu germà, però també a la família més extensa (avis, tiets, cosins...) i als amics, que no són família però és com si ho fossin.

Què li diries a un jove que vulgui emprendre una aventura a l’estranger?

Que ho faci, que no tingui por. No hi ha res a perdre. El pitjor que podria passar és que no funcioni i decideixi tornar, amb la qual cosa no haurà perdut res, només haurà guanyat una experiència. També li diria que vagi on vagi no oblidi d’on ve. La Jonquera, com tots els pobles, té les seves coses bones i les seves coses dolentes, però és el nostre poble, i el sentiment de comunitat i pertinença i l’escalf que sentirà aquí no el trobarà enlloc més.

Tens previst tornar a viure a la Jonquera?

De moment em queda un any d’universitat en tornar, així que seguiré vivint a Barcelona i passant els caps de setmana i les vacances al poble. Més endavant no sé on acabaré, segurament a alguna ciutat més gran, però segur que seguiré passant tot el temps possible a la Jonquera. Al cap i a la fi, com a casa, enlloc.